Capítol 2

 

LA TASCA D’ENSENYAR

 

L’avaluació i l’autoavaluació

 

L’avaluació és intrínseca a l’activitat educativa escolar: quan s’ensenya es pretén que hi hagi un aprenentatge i per tant s’han de recollir resultats, valorar-los i actuar en conseqüència. Què cal avaluar? Evidentment, el progrés de cada alumne, tant pel que fa a l’actitud, com a la seva capacitat explicativa o d’actuació. En el nostre context d’educació tecnològica i amb el model didàctic holístic que presentem, és clar que l’aprenentatge de continguts conceptuals és a llarg termini, més llarg com més petit és l’infant. Els continguts actitudinals són també sempre a mitjà o llarg termini, però pels procedimentals podem esperar una progressió és notable.

 

És important destacar que, en el marc d’ensenyament que hem assumit, quan es tracta d’avaluar continguts conceptuals d’una àrea hem de demanar i recollir explicacions sobre fets i situacions concretes (verbalment, per escrit, per dibuix, etc.). Per tenir una informació completa del nivell de coneixement de l’alumne, el mestre/a ha de saber reconèixer en les explicacions recollides:

? els esquemes explicatius

? les estratègies de raonament

? el vocabulari específic utilitzat.

 

Per als continguts actitudinals i procedimentals, les pautes són les generals, però cal fer un seguiment especial de la possible diferent actitud de les nenes i els nens respecte de la tecnologia.

 

Cal avaluar també les dinàmiques de treball en grup, vigilant especialment els rols que s’assumeixen i les diferències que hi pugui haver entre nens i nenes en aquest sentit. És important, aplicar mesures per fer evolucionar els rols en el sentit de buscar un millor equilibri i una millor col·laboració entre els alumnes.

 

Però també s’ha d’avaluar la validesa i l’adequació de l’activitat. Les dades recollides de l’observació dels alumnes i els grups de treball són el material bàsic per l’avaluació de l’activitat, encara que s’ha de preveure si hi ha alguna variable especial que hagi de ser observada amb aquesta finalitat, com ara aspectes del material utilitzat, temps, espai, condicions de treball, etc.

 

Per últim, si considerem la possible funció investigadora dels mestres, és evident que si l’activitat forma part d‘un projecte de recerca hi haurà una avaluació específica. Parlem ara de l’autoavaluació de l’alumnat i el professorat. En els últims anys hi ha hagut un canvi progressiu del sentit de l’avaluació dels alumnes que ha evolucionat cap a una concepció més formativa i menys sancionadora. Aquesta canvi s’inclou en una tendència educativa més general que pretén que l’alumne sigui més conscient del seu aprenentatge i donar-li més responsabilitat i poder de decisió en el seu procés educatiu.

 

En aquesta línia s’han anat introduint pràctiques educatives com el contracte entre professor i alumne, l’alumne tutor o l’autodiagnòstic i l’autoavaluació. L’autoavaluació requereix que amb els alumnes més petits es parli de què han après, de si han treballat molt o poc, de si estan contents amb el que han fet, etc. Amb alumnes més grans es poden preveure activitats més elaborades, per exemple, demanant el que creuen que saben i el que pensen que haurien de saber d’un determinat tema o situació, demanant que creuen que han après després de fer les activitats i que ho relacionin amb el seu diagnòstic inicial , etc.

 

Respecte a l’autoavaluació de la tasca del professor, la part que correspon a la seva funció de disseny curricular ja queda inclosa en l’avaluació de les activitats. I pel que fa a la seva funció de conducció de les activitats el millor és poder enregistrar alguna classe. Aquesta autoavaluació requereix temps i s’hauria de fer en equip, però és important fer-la alguna vegada perquè sovint el mestre no és conscient de les característiques de la seva actuació a la classe.

 

To the top