CAPÍTOL 2

 

El nen: consideracions psicològiques i pedagògiques

 

La teoria de Piaget

 

És possible que el treball sobre el desenvolupament social amb més influència avui en dia sigui el treball realitzat per Jean Piaget, un psicòleg suís. Piaget (1952) va centrar-se principalment en la cognició sense dedicar massa atenció a les emocions i les motivacions dels nens. El tema central del seu treball és una intel·ligència o una lògica que adopta diferents formes a mesura que la persona es desenvolupa. Presenta una teoria del desenvolupament per etapes. Cada etapa suposa la consistència i l’harmonia de totes les funcions cognitives en relació amb un nivell de desenvolupament determinat. També implica discontinuïtat, fet que suposa que cada etapa successiva és qualitativament diferent de l’anterior, fins i tot tenint en compte que durant la transició d’una etapa a una altra es poden construir i incorporar elements de l’etapa anterior. Piaget divideix el desenvolupament cognitiu en quatre etapes: l’etapa sensoriomotriu (des del naixement fins als dos anys), l’etapa preoperativa (dels dos als sis anys), l’etapa operativa o concreta (dels sis o set anys fins als onze) i l’etapa del pensament operatiu formal (des dels dotze anys aproximadament en endavant). La característica principal de l’etapa sensoriomotriu és que la capacitat del nen per representar i entendre el món i, per tant, de pensar, és limitada. No obstant això, el nen aprèn coses de l’entorn a través de les activitats, l’exploració i la manipulació constant. Els nens aprenen gradualment sobre la permanència dels objectes; és a dir, de la continuïtat de l’existència dels objectes que no veuen. Durant la segona etapa, l’etapa preoperativa, el nen representa el món a la seva manera (jocs, imatges, llenguatge i dibuixos fantàstics) i actua sobre aquestes representacions com si hi cregués. En l’etapa operativa o concreta, el nen és capaç d’assumir un nombre limitat de processos lògics, especialment quan se li ofereix material per manipular-lo i classificar-lo, per exemple. La comprensió encara depèn d’experiències concretes amb fets i objectes determinats i no d’idees abstractes o hipotètiques. A partir dels dotze anys, es diu que les persones entren a l’etapa del pensament operatiu formal i que a partir d’aquest moment tenen capacitat per raonar de manera lògica i formular i provar hipòtesis abstractes.

 

El mecanisme general de formació del coneixement segons Piaget és l’equilibri, la resolució dels desequilibris cognitius a través de l’organització més equilibrada a nivells superiors. L’equilibri implica dos processos, l’assimilació i l’acomodació. A mesura que els nens es desenvolupen, integren diferents patrons de coneixement organitzat que li permetran construir una visió del món i d’ell mateix.

 

Piaget veu el desenvolupament com una interacció entre la maduresa física (organització dels canvis anatòmics i fisiològics) i l’experiència. És a través d’aquestes experiències que els nens adquireixen coneixement i entenen. D’aquest fet parteix el concepte de constructivisme i el paradigma entre la pedagogia constructivista i el currículum. Segons aquesta aproximació, el currículum comença amb els interessos de l’aprenent que incorpora informació i experiències noves a coneixement i experiències prèvies. Aprofita la curiositat i la iniciativa immediata del nen. Com subratlla Kamii (1990), quan la curiositat i la iniciativa són evidents, sabem que hi ha una activitat mental.

 

La teoria de Piaget situa l’acció i la resolució autodirigida de problemes directament al centre de l’aprenentatge i el desenvolupament. A través de l’acció, l’aprenent descobreix com controlar el món.

 

La teoria de Piaget ha estat objecte de moltes crítiques en els darrers anys, especialment a causa de la visió que dóna del desenvolupament per etapes i l’egocentrisme, el seu èmfasi en la incompetència del nen i la manca de tractament dels aspectes culturals i socials (Grue i Walsh, 1998). Donaldson (1978) va demostrar que Piaget subestimava les habilitats cognitives dels nens en diferents àmbits. Com han demostrat altres investigadors després de Piaget, els nens són molt més competents cognitivament del que es pensava. Basant-nos en els coneixements actuals dins del marc de la teoria sociocognitiva, les diferències de comportament en funció del sexe són el resultat de la interacció entre l’entorn i el coneixement social i el desenvolupament de les estructures cognitives. Durant el desenvolupament individual, els nens aprenen primer a través d’un procés de regulació externa i posteriorment a través d’un procés d’autoregulació.

 

To the top