CAPÍTOL 2

 

El nen: consideracions psicològiques i pedagògiques

 

L’autoregulació de l’aprenentatge

 

En els estudis sobre l’autoregulació de l’aprenentatge hi ha interès creixent per explicar de quina manera els estudiants s’acaben convertint en els directors del seu procés d’aprenentatge (Zimmerman, 2000). L’autoregulació de l’aprenentatge no és una capacitat mental, com la intel·ligència, o una habilitat, com la lectura, sinó un procés autodirigit a través del qual els aprenents transformen las seves capacitats mentals en habilitats acadèmiques.

 

La majoria dels teòrics que treballen en l’autoaprenentatge veuen l’aprenentatge com un procés multidimensional que implica components personals (cognitius i emocionals), de comportament i contextuals (Zimmerman, 1998). Des del seu punt de vista, l’aprenentatge és un procés obert i amb final que requereix una activitat cíclica per part de l’aprenent i que té lloc, bàsicament, en tres fases: premeditació, execució o control voluntari i autoreflexió. “La fase de premeditació fa referència als processos i a les creences que influeixen i que precedeixen als esforços per aprendre i preparar el terreny per a l’aprenentatge, [...] l’execució o el control voluntari implica els processos que tenen lloc mentre el nen s’esforça a aprendre i que afecten la concentració i l’execució, [...] l’autoreflexió implica els processos que tenen lloc després de l’esforç per aprendre i que influeixen sobre la reacció de l’aprenent envers aquella experiència. Aquestes autoreflexions, al mateix temps, tenen influència en la premeditació en els esforços d’aprenentetge següents que tanquen el cercle d’autorregulació

 

Taula 2. Autoregulació i subprocessos d’aprenents autoreguladors ingenus i amb capacitats

Fases autoregulables	Tipus d’aprenents autoreguladors
	Autoreguladors ingenus	Autoreguladors amb capacitats
Premeditació	Autoeficàcia baixa Desinteressat	Objectius jeràrquics específics Estudi d’orientació d’objectiu Autoeficàcia elevada Molt interessat
Execució o control voluntari	Pla no centrat Estratègies autolimitades Resultats d’autosupervisió	Centrat en l’execució Autodidàctica/imatges Procés d’autosupervisió
Autoreflexió	Evita l’autoavaluació Atribucions de capacitat Autorreacció negativa No adaptable	Busca l’autoavaluació Estratègia/pràctica Atribucions Autoreaccions positives Adaptable

 (Adaptada de Zimmerman, 1998:6)

 

És imprescindible proporcionar les condicions personals, socials i ambientals que permetin que els estudiants es converteixin en persones amb capacitats per autoregular l’aprenentatge i no pas en autoreguladors ingenus. En l’autoregulació poden considerarse dues fonts essencials: la social (que inclou adults–pares, entrenadors, professors, germans, amics i companys de classe) i les experiències autodirigides. Qualsevol estudiant, des de primària a l’institut, pot aprendre a autoregular l’aprenentatge a través d’experiències instructives o personals.

 

Gràcies a l’educació tècnica prematura tothom creu que els nens petits aprenen a ser independents, a controlar i a dirigir el seu comportament de manera eficaç quan interaccionen amb altres persones o realitzen alguna tasca educativa. S’entén que els nens petits funcionen de manera integrada.

 

Com va dir Bronson (2000, pàg. 245): “Els professors dels nens petits saben que aquests aprenen conceptes del medi i a resoldre problemes mentre juguen i que el joc és la manera que tenen d’experimentar idees noves i posar en pràctica les seves habilitats. Els educadors infantils necessiten aferrar-se als estàndards acadèmics a les aules amb nens petits. No és que els nens petits no puguin o no hagin d’aprendre les lletres, els números o els conceptes científics, perquè sí que ho poden fer i perquè hi poden estar interessats si se’ls presenten els conceptes de manera adequada. No obstant això, si les instruccions o el temps dedicat a fer els deures asseguts a les cadires és molt llarg, no s’afavoreix l’aprenentatge, l’autoregulació de l’aprenentatge o l’amor per aprendre a qualsevol edat”.

 

Les escoles poden animar els nens a pensar que el coneixement és una eina cultural escollint i controlant de manera individual un currículum que interessi i desafiï tots els nens segons el seu nivell, emfatitzi la recompensa interna per sobre del control extern i proporcioni temps i espai a les demandes personals.

 

To the top