CAPÍTOL 2

 

El nen: consideracions psicològiques i pedagògiques

 

La teoria de Vygotsky

 

Mentre Piaget (1952) deia que els nens donen sentit a les coses principalment a través de les seves accions en el seu entorn, Vygotsky (1978) va destacar el valor de la cultura i el context social que veia créixer el nen a l’hora de fer-los de guia i ajudar-los en el procés d’aprenentatge.

 

Vygotsky (1962, 1991) assumia que el nen té la necessitat d’actuar de manera eficaç i amb independència i de tenir la capacitat per desenvolupar un estat mental de funcionament superior quan interacciona amb la cultura (igual que quan interacciona amb altres persones). El nen té un paper actiu en el procés d’aprenentatge però no actua sol. Aprèn a pensar creant, tot sol o amb l’ajuda d’algú, i interioritzant progressivament versions més adients de les eines intel·lectuals que li presenten i li ensenyen activament les persones més grans.

 

Les interaccions que afavoreixen el desenvolupame nt inclouen l’ajuda activa, la participació guiada o la construcció de ponts d’un adult o algú amb més experiència. La persona més experimentada pot donar consells o pistes, fer de model, fer preguntes o ensenyar estratègies, entre d’altres coses, perquè el nen pugui fer allò que d’entrada no sabria fer sol. Perquè la promoció del desenvolupament de les accions autoregulades i independents del nen sigui efectiva, és necessari que l’ajuda que s’ofereix estigui dins de la zona de desenvolupament pròxim, una zona psicològica hipotètica que representa la diferència entre les coses que el nen pot fer tot sol de les coses per les quals encara necessita ajuda. Això probablement pot ser diferent en funció del sexe i les característiques de l’escola (Silva. L. i col., 1995).

 

Els investigadors actuals estudien la relació entre la zona de desenvolupament pròxim, la bastimentada (scaffolding), i el disseny instructiu i el desenvolupament d’entorns adients per a l’aprenentatge a través d’Internet. Dunlap i Grabinger (1996, 242) resumeixen el concepte de bastimentada com: “la bastimentada implica oferir un suport adequat i guiar els nens en funció de la seva edat i el nivell d’experiència. Els entorns autèntics busquen l’equilibri entre el realisme i les habilitats, les experiències, el grau de maduresa, l’edat i els coneixement de l’aprenent. La bastimentada implica guiar a través de consells, preguntes i material que dirigeixen el nen mentre resol problemes. Però dirigir no vol dir explicar. Els professors han de preparar el terreny perquè els alumnes identifiquin allò que necessiten fer, enlloc d’explicar-los els passos que han de seguir com si es tractés d’un algoritme. Els estudiants han d’aprendre de quina manera poden solucionar els problemes i superar obstacles, a part d’aprendre a solucionar els problemes en si. I encara més important, han d’aprendre a sentir-se segurs amb el sistema empíric”.

 

Vygotsky (1991) també va destacar la importància del llenguatge en el desenvolupament cognitiu, demostrant que si els nens disposen de paraules i símbols, són capaços de construir conceptes molt més ràpidament. Creia que el pensament i el llenguatge convergien en conceptes útils que ajuden al pensament. Va observar que el llenguatge era la principal via de transmissió de la cultura i el vehicle principal del pensament i l’autoregulació voluntària.

 

La teoria de Vygotsky es demostra en aquelles aules on s’afavoreix la interacció social, on els professors parlen amb els nens i utilitzen el llenguatge per expressar allò que aprenen, on s’anima els nens perquè s’expressin oralment i per escrit i en aquelles classes on s’afavoreix i es valora el diàleg entre els membres del grup.

 

To the top